EL CAMÍ DEL CEL

Perquè el Camí de Cel és:

Conquerir sense lluitar,

Respondre sense parlar,

Cridar sense cridar.

El camí del Cel és silenciós però segur...  

Tao Te Ching LXXIII

LA DAMA DE LA LÁMPARA

Florence Nightingale, enfermera inglesa, acudió en el otoño de 1854 a la guerra de Crimea (1853-1856). Allí fallecían diez veces más soldados de enfermedades como tifus, fiebre tifoidea, cólera y disentería que de heridas en el campo de batalla. Las condiciones en el hospital de las barracas eran tan nocivas para los pacientes debido al hacinamiento, a los deficientes desagües sanitarios y a la falta de ventilación. A su regreso a Londres comenzó a reunir pruebas para la Comisión Real para la Salud en el Ejército a fin de sustentar su posición de que los soldados fallecían a causa de las deplorables condiciones de vida en el hospital. Esta experiencia influyó decisivamente en su carrera posterior, llevándola a abogar por la necesidad de mejorar las condiciones sanitarias hospitalarias. En consecuencia, ayudó a a reducir las muertes en el ejército y promovió el correcto diseño sanitario de los hospitales.

Florence Nightingale, la “dama de la lámpara”

"Los heridos en la batalla,
en lúgubres hospitales de dolor;
los tristes corredores,
los fríos suelos de piedra.

¡Mirad! En aquella casa de aflicción
Veo una dama con una lámpara.
Pasa a través de las vacilantes tinieblas
y se desliza de sala en sala.

Y lentamente, como en un sueño de felicidad,
el mudo paciente se vuelve a besar
su sombra, cuando se proyecta
en las obscuras paredes."

Poema de Longfellow (1857).

"El camino para vivir con Dios es vivir con las ideas, no meramente pensar sobre los ideales, sino actuar y sufrir por ellos. Los que tienen que trabajar como hombres y mujeres deben, sobre todas las cosas, tener un ideal espiritual, que es su finalidad, siempre presente. El estado místico es la esencia del sentido común". 
Este pasaje procede de una nota de Florence titulada Desahogos.

FLOCS DE NEU

Per la finestra veig flocs de neu

caure lentament.

Així la nostra fràgil vida

cau fins a terra que és la mort.

Tanta sort si tinguéssim,

aleshores,

l'ànima tant neta.

QUI FA QUE LA MENT SE´N VAGI TAN LLUNY?

Qui fa que la ment se'n vagi tan lluny?. Qui fa que la vida comenci el seu viatge? Qui ens impel·leix a expressar aquestes paraules? Qui és l'Esperit darrera l'ull i l'oïda?

Allò que no és pot dir amb paraules, però fa que les paraules es diguin. Sàpigues que és Brahman, l'Esperit, i no això que la gent aquí adora.

Allò que no es pot pensar amb la ment, però fa que la ment pugui pensar. Sàpigues que és Brahman, l'Esperit, i no això que la gent aquí adora.

Allò que no es pot veure amb els ulls, però fa que el ulls puguin veure. Sàpigues que és Brahman, l'Esperit, i no això que la gent aquí adora.

Allò que no es pot escoltar amb l'oïda, però fa que la oïda pugui escoltar. Sàpigues que és Brahman, l'Esperit, i no això que la gent aquí adora.

Ve al pensament dels qui el coneixen més enllà del pensament, no al dels qui s'imaginen que poden arribar-hi amb el pensament. És desconegut pels erudits i conegut pels senzills.

De l'Upanishad Kena. 400 aC

En els textos Upanishad s'assenyala al Brahman com l'Absolut, que es troba en tot l'univers, que és l'essència de tot, que transcendeix a tot, que és immanent i causa eficient del cosmos; mentre que a nivell de microcosmos el seu correlat és el ātmā o ànima eterna de cada individu. Els Upanishad són comentaris dels Veda escrits a partir del segle VII aC. 

COMPLEIX EL TEU DEURE

Compleix el teu deure, encara que sigui humil, i no el canviïs per un altre, tot i que fos més elevat. Morir complint el propi deure és la vida: viure complint el d'un altre és la mort.

Bhagavad Gita, del cap. III. Trad. J. Mascaró.

DÉU M'HA ESCOLTAT

Jo havia demanat a Déu força per triomfar;
Ell m'ha fet dèbil perquè aprengui el gust de les coses petites.

Jo li havia demanat salut per fer coses grans;
Ell m'ha donat la malaltia perquè faci coses millors.

Jo li havia demanat abundància per ser feliç;
Ell m'ha donat pobresa perquè sigui assenyat.

Jo li havia demanat poder perquè els homes comptessin amb mi;
Ell m'ha donat feblesa perquè jo necessiti només Déu.

Jo li havia demanat companys per no haver de anar tot sol;
Ell m'ha donat una germana capaç d'estimar tothom.

Jo li havia demanat de tot per fruir de la vida;
Ell m'ha donat la vida perquè frueixi de tot.

Jo no he rebut res del que havia demanat;
Però tinc tot el que podia esperar,
perquè, encara que digui el contrari,
Déu m'ha escoltat i sóc feliç entre els homes.

Inspirat en salesians.cat

LA NIT ES FA MES FOSCA

Prest es fa de nit, 

brillen els estels;

alguna cosa es trenca en el cor,

la nit es fa més fosca.

DERRAMANDO LÁGRIMAS

"Como la vela al arder,
el entendimiento humano
alumbra quemándose, consumiéndose
y derramando lágrimas."

S. Ramón y Cajal

COSETA

L'amor a la infantesa
només era un dolç record

de coseta tèbia i càlida,

de olor a llet i pa tendre;
ara, amb ella, aquest amor

ha tornat a ca nostra.

AFORISMES DE JOAN MASCARÓ (1897-1987).

La ment mortal observa els esdeveniments en el temps, la ment immortal observa els esdeveniments en l'Eternitat.
L'home que està despert té la joia d'un infant i el pensament d'un home. Veure la grandesa en les coses petites. "Veure un món en un gra d'arena".
La poesia vola, la prosa camina.
El silenci implica so. La llum implica fosca. El bé implica mal. La bellesa implica lletjor.
Els nostres èxits intel·lectuals tenen a veure amb la perifèria de la vida.
Una fe basada en l'experiència real és lliure dels dubtes i de les falses creences.
En cada moment de la nostra vida som allò que pensam.
L'amor és una nova dimensió de la consciència.
L'essència és més enllà del temps i de l'espai.
Sempre som lliures, però sempre ens lligam nosaltres mateixos.
Tenir la ment tranquil·la vol dir tenir-la silenciosa, mai espantada ni enfadada ni pertorbada.


Publicats a La creació de la fe / The creation of faith.

AL TEU COSTAT

Sempre
al teu costat,
algú invisible.

LLUM

Cuques de llum,

vinga, veniu,

Jesús ha arribat !

FELIZ NAVIDAD / BON NADAL

"Al principio Dios creó el cielo y la tierra.
La tierra era algo informe y vacío, las tinieblas cubrían el abismo, 
y el soplo de Dios se cernía sobre las aguas. 
Entonces Dios dijo: «Que exista la luz». Y la luz existió.
Dios vio que la luz era buena, y separó la luz de las tinieblas."
Que esta Navidad, y en el futuro, prevalezca la luz sobre las tinieblas de nuestro mundo!

QUÉ HACER

¿Qué hacer?,

cuando la sensación de pequeñez y de fragilidad

es una evidencia física.

¿Qué hacer?,

cuando la dimensión irrisoria del tiempo de la vida humana

desmorona el edificio de cualquier anhelo perdurable.

¿Qué hacer?,

cuando el dolor ajeno, el cercano y el lejano,

el de hoy y el de ayer se hace insoportable.

¿Qué hacer?,

cuando ya no tienes otra pasión que la de intentar

comprender, sin lograrlo, el por qué de todo.

¿Qué hacer?,

cuando ciertos recuerdos regresan,

cuando sabes que hiciste daño y te lo hicieron.

¿Qué hacer?,

cuando has abierto de par en par las puertas de tu ciudadela

y un frío glacial te ha penetrado en el alma.

¿Qué hacer?:

llorar, rezar, perdonar, amar y esperar,

esperar con humildad, a que el rescoldo de la fe

ilumine esta noche obscura.

Joan López Ferré.

viernes, 02 de diciembre de 2005.  

MELANGIA

Melangia, tristesa vaga, ombrívola,
també dita 'saudade' o 'spleen',
dolors del viatge;
aquesta foscor
farà florir
paraules de Llum!

CARIDAD

“Dios es amor, y quien permanece en el amor permanece en Dios y Dios en él” (1 Jn 4, 16)."La caridad es paciente, es servicial; la caridad no es envidiosa, no es jactanciosa, no se engríe; es decorosa; no busca su interés; no se irrita; no toma en cuenta el mal; no se alegra de la injusticia; se alegra con la verdad. Todo lo excusa. Todo lo cree. Todo lo espera. Todo lo soporta" (1 Co 13, 4-8). “Bienaventurados los que dan sin recordar, y los que reciben sin olvidar”, “hay que hacer las cosas ordinarias, con un amor extraordinario.” (Teresa de Calcuta).

CANTICUS O LAUDES CREATURARUM

“Cántico de las Criaturas” de san Francisco,

 poema que a veces se titula “Cántico al Sol”

Texto original en dialecto umbro.

Altissimu, Omnipotente, buon Signore, tue

so le laude, la gloria e l’honore et onne

benedictione.

Ad te solo, altissimu se konfano, et nullu homo

ène dignu te mentovare.

Laudato sie, mi Signore, cum tucte le tue criature

spetialmente messor lo frate sole,

lo quale iorno et allumini noi per loi.

Et ellu è bellu e radiante cum grande splendore

de te altissimo porta significatione.

Laudato sie, mi Signore, per sora luna e le stelle;

in celu l’ai formate clarite et pretiose et belle.

Laudato sie, mi Signore, per frate vento et per aere

et nubilo et sereno et onne tempo,

per lo quale a le tue creature dai sustentamento.

Laudato sie, mi Signore, per sora acqua,

la quale è multo utile et umile et pretiosa et casta.

Laudato sie, mi Signore, per frate focu,

per lo quale ennalumini la nocte:

et ello è bello e iucundo et robusto e forte.

Laudate sie, mi Signore, per sora nostra matre terra,

la quale ne sustenta et governa,

et produce diversi fructi con coloriti fiori et herba.

Laudato sie, mi Signore, per quelli ke perdonano

per lo tuo amore,

et sostengo infirmitate et tribulatione.

Beati quelli kel sosterranno in pace

ka da te Altissimo sirano incoronati.

Laudato sie, mi Signore,

por sora nostra morte corporale,

da la quale nullu homo vivente po skappare.

Guai a quelli ke morranno ne le peccata mortali.

Beati quelli ke trovarà ner le tue sanctissime voluntati,

ka la morte secunda nol farrà male.

Laudate e benedicete, mi Signore,

et rengratiate et serviateli com grande humilitate.  

Francesco d'Assisi

ASCENSIÓN y DESCENSO

Cuanto más alto llegaba

de este viaje tan subido,

tanto más bajo y rendido

y abatido me hallaba…

San Juan de la Cruz.

RÉQUIEM per MUMARE. 9.12.2005

Gràcies per acompanyar-nos aquesta nit,

perquè queden descobertes les esquenes

de qui, en aquestes circumstàncies, no té un germà.

La vida és un misteri, i més gran és el misteri de la mort.

El misteri radica en trobar-li un sentit a la tríada tràgica:

dolor, culpa i mort.

No obstant això, la tasca de la vida consisteix en transformar el dolor 

o el sofriment en un assoliment positiu. 

En el món més enllà del món, més enllà de la mort, trobarem la resposta

sobre el significat últim del sofriment humà.

Però, morir és una tasca,

aquest camí a ningú se li estalvia.

Podem morir per uns altres, però no morir amb ells,

el camí ho realitza cadascun tot sol.

La vida m'ha ensenyat que hem de ser germans del dolor i amics de la mort. 

Només quan la llum s'extingeix ens convertim en vidents.

La mort lleva el cos, com qui lleva un vestit, i aniquila el temps.

No és el temps qui ens parla de l'eternitat, sinó l'instant.

Tots els coneixements veritablement profunds vénen de l'instant.

En el morir, es dóna el pas decisiu cap al coneixement.

Així, els morts ens duen avantatge, han realitzat una proesa,

i volen ser enterrats en els nostres cors.

En la mort l'amor transcendeix de la persona física del ser estimat i troba

el seu significat més profund en el nostre propi esperit, en el nostre jo íntim.

Tots tenim un sentiment de deute amb els nostres morts.

Els morts són miralls en els que descobrim la nostra imperfecció,

els nostres defectes, les nostres debilitats, les nostres negligències.

No podem reparar aquestes coses.

Però, els deutes envers els nostres pares morts les podem pagar en els nostres fills.

Estic segur, mare, que Déu conserva totes les teves llàgrimes

i que la teva ànima gaudeix, per fi, de l'amor infinit.

Amén.

RECORD A LA MORT DEL MEU PARE

El cos,

mort recent,
va ser tret dempeus
a l'ascensor. 
L'ànima 
es va quedar una poc més.
Ens acomiadarem.

EL VALOR DE LA VIDA

Lo que da un valor imperecedero a la vida no es la condición social, el talento personal o el éxito logrado a lo largo de los años. Lo decisivo es el amor práctico y solidario a los necesitados de ayuda.  Lo decisivo ante Dios no son las acciones religiosas, sino estos gestos humanos de ayuda a los necesitados. Pueden brotar de una persona creyente o del corazón de un agnóstico que piensa en los que sufren. No hay religión verdadera, no hay política progresista, no hay proclamación responsable de los derechos humanos si nos es defendiendo a los más necesitados, aliviando su sufrimiento y restaurando su dignidad.

Inspirado en J.A. Pagola.

LA LLUNA

Serenament resplendeix
la Lluna damunt la muntanya,
Élla em diu:
'És l'ull de Déu que ens mira'.

LA VIDA

El llarg pont 

que mai tornaré a creuar,
Algú m'espera:
vent d'eternitat.

EL DOLOR

Cau la desgràcia
i, tal com cau, em dol.
Camino exposat.

AMB EL COR BUIT

Amb el cor buit

violentes ones m'envesteixen,

tampoc el veí 

pot dormir

és pobre i el fred

li fa donar voltes

en el llit.

GUÁRDATE DE DESESPERAR

"Guárdate de desesperar, que es ofuscación del juicio o desconsideración hacia quien está más a tu lado: Dios" 
Norwid.
"Cuando tras una sequía espiritual absoluta, tras una noche obscura, llega el momento de gracia, éste es tan incomparable con el sufrimiento que uno se siente triste por haber sufrido demasiado poco y mal por no merecer tanta felicidad." 
Santa Teresa de Ávila.

"Hay que amar la vida por encima de su sentido"
Dostoievski.
"La rama dorada de la vida siempre verdea"
Goethe.

EL BÉ i EL MAL

Només el que va pel camí del bé sap a on va. Els que emprenen el viatge de la vida per les vies del mal, saben per on comencen, però no per on acabaran.

Irena Sendler (Otwock, 15 de febrer de 1910 - Varsòvia, 12 de maig de 2008), coneguda com "l'àngel del Gueto deVarsòvia", va ser una infermera polonesa que durant la Segona Guerra Mundial va ajudar i va salvar a més de dos mil cinc-cents infants jueus amb risc de la seva vida. Durant la Segona Guerra Mundial, na Irena va aconseguir un permís per a treballar al gueto de Varsòvia, com a especialista en clavegueres i canonades. Però els seus plans anaven més enllà... Sabia quins eren els plans dels nazis per als jueus (era alemanya). Na Irena passava infants petitons amagats al fons de la caixa d’eines i duia un sac de xarpellera al darrere de la camioneta per a infants més grandets). També hi portava un gos que havia ensinistrat per a bordar als soldats nazis quan entrava i sortia del gueto. Naturalment, els soldats no volien saber res del gos i els lladrucs tapaven els gemecs dels infants. D’aquesta manera va arribar a treure i salvar 2500 infants. Els nazis la van atrapar i li van trencar les dues cames i els dos braços. Na Irena portava un registre dels noms de tots els infants que salvava i el tenia guardat dins un pot de vidre soterrat al peu d’un arbre del jardí de casa. Passada la guerra, va provar de localitzar els pares que poguessin haver sobreviscut i refer les famílies. La majoria havien perdut la vida a les cambres de gas. Els infants que va salvar van trobar cases d’acollida o van ser adoptats. L'any 2007 el govern de Polònia la va presentar com candidata per al premi Nobel de la Pau. Aquesta iniciativa va ser del president  Lech Kaczynski i va comptar amb el suport oficial de l'Estat d'Israel, a través del seu primer ministre Ehud Olmert i de l'Organització de Supervivents de l'Holocaust residents a Israel. Les autoritats d'Oświęcim (localitat on s'ubicà el camp d'extermini d'Auschwitz) van expressar el seu suport a aquesta candidatura, ja que consideraven que Irena Sendler va ser un dels darrers herois vius de la seva generació, i que va demostrar una força, una convicció i un valor extraordinaris enfront d'un mal d'una naturalesa extraordinària. Finalment el guardó va ser concedit a Al Gore.
From Wikipedia, the free encyclopedia.

ORACIÓN DE UN DESOCUPADO

Padre,

desde los cielos bájate, he olvidado
las oraciones que me enseñó la abuela,
pobrecita, ella reposa ahora,
no tiene que lavar, limpiar, no tiene
que preocuparse andando el día por la ropa,
no tiene que velar la noche, pena y pena,
rezar, pedirte cosas, rezongarte dulcemente.
Desde los cielos bájate, si estás, bájate entonces,
que me muero de hambre en esta esquina,
que no sé de qué sirve haber nacido,
que me miro las manos rechazadas,
que no hay trabajo, no hay,
bájate un poco, contempla
esto que soy, este zapato roto,
esta angustia, este estómago vacío,
esta ciudad sin pan para mis dientes, la fiebre
cavándome la carne,
este dormir así,
bajo la lluvia, castigado por el frío, perseguido,
te digo que no entiendo, Padre, bájate,
tócame el alma, mírame
el corazón!,
yo no robé, no asesiné, fui niño
y en cambio me golpean y golpean,
te digo que no entiendo, Padre, bájate,
si estás, que busco
resignación en mí y no tengo y voy
a agarrarme la rabia y a afilarla
para pegar y voy
a gritar a sangre en cuello.
Juan Gelman
(Violín y otras cuestiones, 1956)

Es Déu sord,
és mut?
No,
la seva Veu
ressona en la consciencia
del Món.
Joan López Ferré

EL COR

Deman, Déu sord:

una agulla tancadora

per embotonar-me el cor.

Antoni Bauçà. Felanitx (1970 - )

JORNADES SOBRE ESPIRITUALITAT I CLÍNICA

ANNALS DE MEDICINA: VOLUM 94, NÚMERO 3, juliol / agost / setembre 2011 (Resum)

Aleix Bonfill

Els passats 12 i 13 de maig de 2011 es va celebrar a Palma la IX Jornada Nacional de la Sociedad Española de Curas Paliativas (SECPAL), l’eix temàtic de la qual fou el de l’espiritualitat portada a la clínica i, més especialment, a l’àmbit de les cures pal·liatives. La pregunta sobre què és l’espiritualitat es va abordar en diferents moments. Una cita que van repetir diversos ponents i moderadors fou la visió de Teilhard de Chardin, segons la qual no som éssers humans tenint experiències espirituals, sinó éssers espirituals tenint experiències humanes.

Des del grup de treball sobre espiritualitat de la SECPAL s’ha publicat un manifest que recull el sentir compartit dels assistents a la jornada.

Una de les reivindicacions principals és la necessitat que socialment es reconegui la importància del bon morir; aquesta fase de la vida és tan decisiva com el néixer i, conseqüentment, igualment dura si es viu en soledat i en males condicions. En aquest sentit, s’assenyala el fet que en diferents tradicions de saviesa la mort no és vista com un fracàs del projecte vital individual sinó com un gran pas de la consciència en el camí de la plenitud.

Per avançar en aquesta direcció, caldria canviar el paradigma des del qual es viu i es tracta la salut i la malaltia avui dia. El paradigma actual es basa en una visió bel·licista en què es “combat” la malaltia, on la mort significa una “derrota” i l’acceptació de les circumstàncies sovint s’entén com una “covardia”. El canvi passaria pel reconeixement de la finitud i la vulnerabilitat intrínseques a l’ésser humà, de les quals la nostra societat contemporània intenta desviar-ne constantment l’atenció. Així, des de la no resistència amb la pròpia condició, neix la possibilitat d’una guarició més profunda, que va més enllà de l’alleujament temporal dels símptomes i que abraça també el benestar anímic i el procés de morir.

Des d’aquesta perspectiva, doncs, es promou la conveniència d’estendre el cultiu de la dimensió espiritual al gruix del personal sanitari i no tan sols al dedicat a pal·liatius. A efectes pràctics, això es traduiria en almenys dues mesures:

1) El compromís personal d’emprendre algun tipus de pràctica que afavoreixi la incorporació de les 3 actituds de l’acompanyant espiritual (hospitalitat, presència i compassió). Fins i tot, en algun moment es comentà la idoneïtat d’incloure en el jurament hipocràtic un punt en què el metge es comprometés a cultivar activament la compassió.

2) Per altra banda, l’elaboració i incorporació d’eines i, potser, professionals especialitzats, que contribueixin a detectar, satisfer i avaluar les necessitats espirituals dels pacients. La SECPAL ja porta uns anys treballant en aquesta direcció tot oferint materials i cursos específics.

Per acabar, voldria expressar quelcom que d’alguna manera o altra transmetien els ponents: l’espiritualitat no és res complicat ni “allunyat de la terra”. Tal com recordava Migueli, el músic encarregat d’animar el congrés, es tracta simplement d’infondre escalfor humana en les nostres relacions, de comptar amb l’altre, d’acompanyar de prop i amb discreció. L’espiritualitat no depèn dels coneixements que es tinguin, en tant que és quelcom innat en tots, però és una llavor que necessita ser cultivada per un mateix. Així ho demostren els casos de pacients sense estudis que al final de la vida irradien una maduresa espiritual que sorprèn a qui els acompanya.

El principal obstacle per aquest cultiu de l’espiritualitat per part del personal sanitari seria, doncs, la mateixa identificació amb el rol de metge o infermera. Cal ser persona, escoltar, emocionar-se, somriure, abans que actuar empès per l’egocentrisme basat en la pròpia trajectòria professional o acadèmica, o bé mogut per les cabòries individuals de cadascú. L’alliberament d’aquest “vel mèdic” permet que la font incondicional de la compassió brolli i que sadolli la set de tots els necessitats que s’hi apropen. Començant per un mateix.

Amb l'agraïment a Maria Estelrich pels seus comentaris damunt les Jornades.


Cançó per una bona mort

(Maria del Mar Bonet)

Jo seré nígul qualque dia
i el vent em portarà a qualsevol lloc
jo seré terra un dia
i de mi naixerà el xiprer.
I per la finestra del jardí
l'heura entrarà a poc a poc
i abraçarà els meus vestits
i els omplirà de flors.
I els gats faran l'amor sota el meu llit
que jo dormiré el somni de la mort.
Reposaré damunt teixit d'aranyes
els cabells se m'esbullaran amb l'heura
i hi faran niu les cuques de llum,
els ocells sabran que és el seu lloc.
I dragons hi sortiran de nit,
per fi la pols s'arrossegarà als llibres
i vendrà a viure amb mi el mussol.
Jo seré nígul qualque dia,
i el vent em portarà a qualsevol lloc.

JANUSZ KORCZAK

Decía Ernesto Sábato que el escéptico se lo pasa bien puesto que en nada cree. En cambio, el pesimista, un idealista desengañado, ese sufre porque a pesar de todo espera.

Henryk Goldszmit, (escribía bajo el seudónimo Janusz Korczak) (22 de julio de1878 ó 1879 en Varsovia-5 de agosto de 1942 en el campo de exterminio de Treblinka) fue un médico polaco, reconocido pedagogo y escritor de literatura infantil. Presenció la toma de Varsovia por las fuerzas armadas alemanas, y fue obligado a trasladar el orfanato que fundara al Guetto de Varsovia creado por los nazis en 1940, Korczak se mudó con los niños. El 5 de agosto los soldados alemanes llegaron al Guetto para recoger a 196 huérfanos y a una docena de empleados del orfanato para llevarlos al campo de exterminio en Treblinka. A Korczak le fue ofrecido un puesto en el parte polaca de Varsovia pero lo rehusó repetidas veces pues decía que no podía abandonar a sus niños y que sólo aceptaría la oferta si se le permitía llevar consigo a sus niños. De este modo, el día señalado los niños vestidos con sus mejores ropas y cargando su juguete o libro favorito caminaban en procesión junto a Korczak hacia a punto de embarque, rumbo a los campos de la muerte. Joshua Perle, un testigo del hecho describió el evento: "... había ocurrido un milagro, doscientos niños que no lloraban, doscientas almas puras condenadas a la muerte y no derramaban una lágrima. Ninguno trató de huir, ninguno trató de escapar. Tragando su dolor se aferraban a su maestro y mentor, a su padre y hermano, Janusz Korczak, que los protegería. Janusz Korczak marchaba con la frente en alto, sosteniendo la mano de uno de sus niños, no llevaba sombrero, tenía una correa de cuero alrededor de su cintura y calzaba botas altas. Los doscientos niños meticulosa y prolijamente vestidos seguían a las enfermeras hacia la muerte (...). Por todos lados, los niños estaba rodeados de alemanes y ucranianos, y en ese momento también por la policía judía que les lanzaban golpes con las macanas o garrotes y les disparaban con armas de fuego. Las misma piedras de la calle lloraban en silencio al ver la procesión."

Tomado de "http://en.wikipedia.org/wiki/Janusz_Korczak"